El vot dels morts

Un professor de dret constitucional, amb qui vaig tenir la sort de coincidir a classe, va resumir molt bé la situació del sistema electoral a Espanya: “en cap altre lloc han votat tants morts com en aquest país [Espanya]”. Directa i letal. És d’aquestes expressions que se’t queden gravades en el fons de la memòria encara que no entenguis el perquè del seu significat i que, passat un llarg període de reflexió, tornen amb una força insospitada.

Si alguna cosa et dota de criteri objectiu és viure les situacions des de dintre i des de la distància, dos punts de vista molt difícils d’aconseguir, dues fotografies necessàries per atalaiar bé el paisatge on vius. Llegeixo que la reforma electoral del 2011 va sorgir amb la intenció d’acabar amb el “voto de los muertos”(!?).1 M’explico. Anteriorment, s’enviava automàticament la documentació per votar a l’estranger a tots els residents absents inscrits en el CERA (cens de residents absents). L’únic que li calia fer al votant era introduir el vot amb una fotocòpia del DNI o passaport, sense comprovar qui feia l’enviament des de l’exterior. Això va provocar que “en países como Argentina […] las fotocopias de los carnés corrían como la espuma”.2 I és prou conegut que el sr. Fraga va perdre la majoria absoluta de les eleccions autonòmiques de Galícia del 2005 gràcies a l’anomenada “cinquena província” gallega3: la dels morts. Fins i tot el diari La Voz de Galicia ho va comprovar el juny del 2005 a l’enviar un vot des de Buenos Aires d’una dona morta.4 Als socialistes i al PP ja els hi anava bé mentre estaven respectivament al poder. Però el 2005, el sr. Fraga es va emprenyar i va impulsar una reforma. No ho deurien fer gaire bé: altre cop, el diari La Voz de Galicia va emetre el vot del marit de la dona del primer engany, també mort, en les eleccions de febrer de 2007 repetint exactament el mateix procediment.4 Què passa quan la democràcia es gira en contra de la democràcia? Doncs que cal convertir una d’elles (o ambdues) en una dictadura. En aquest país no costa pas gaire. Han eliminat el CERA i han posat procediments impossibles als residents a l’estranger per a què (no) votin i això acaba essent “la cuadratura del círculo para impedir el voto crítico hacia los responsables de las políticas que han expulsado a cientos de miles de personas de este país”.5 Diana: augmentar l’emigració (expulsió forçada) de la gent i vetar el seu vot. Així “calles” a 2 milions de persones.

Avui, recordant la frase del meu professor que us he citat al principi, m’adono que té més sentit que mai. Les idees ben pensades i ben dites no tenen preu. I el meu professor deu parlar amb coneixement de causa perquè treballa a l’Oficina del Cens Electoral de l’Institut Nacional d’Estadística.

1 http://www.elmundo.es/espana/2015/11/04/563257e0ca4741a4218b4688.html (últim accés: 18/12/15).

2http://cienciasycosas.com/2015/12/11/2-millones-de-votos-expatriados-y-manipulaciones-electorales/ (últim accés: 18/12/15).

3 http://www.elmundo.es/elmundo/2009/01/31/espana/1233356438.html (últim accés: 18/12/15).

4http://www.lavozdegalicia.es/especiales2008/elecciones/2008/03/02/0003_6615840.htm (últim accés: 18/12/15).

5http://www.eldiario.es/desde-todas-partes/maniobra-gobierno-proximas-elecciones-Mayo_6_380122001.html (últim accés: 18/12/15).

Tota la informació a: www.nitsenblanc.cat

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

L’estrany cas del sorteig de les meses electorals

Fa anys vaig tenir la increïble sort que em toqués un sorteig: el de ser president de mesa electoral de dues eleccions simultànies, europees i municipals, ni més, ni menys. Quina sort que et toqui aquest sorteig. Després em va tornar a tocar per les eleccions a Catalunya el 2010. Com podia tenir tanta sort? Si no m’havia tocat mai res(!), exceptuant un parell d’entrades de cinema que sortejava un diari lleidatà i que vaig gaudir al màxim pensant que seria l’última cosa que un sorteig em donaria a la vida. Llegia la carta al Periódico de la lectora Sylvia Lameiro “He sido miembro de una mesa electoral siete veces en 13 años” i no sabia si podria aguantar tanta emoció. Hi ha gent que té molta sort. Vaig continuar llegint: “me resulta muy difícil creer que un ordenador me elija tantas veces a mí de manera aleatoria…”.1 Directa, també.

Segurament, sense saber-ho, la Sra. Lameiro l’ha encertat. Ha encertat el pinyol i també una de les proves que la democràcia és un aparador de bones intencions (incomplides), de rebaixes (sobretot en campanya electoral), de teatre d’afeccionats (que paguem ben car), d’estima entre els candidats i els espectadors (que els segueixen, obligats, als mitjans: pots comprar un diari que no en parli?), de metrallar amb incomptables mentides per minut… L’important del fet, és que la democràcia es caracteritza per l’absència de democràcia. I també per grans aparadors. El que cal és aparentar, com en els sorteigs. A qualsevol que tingui una mica de criteri i d’enteniment, li recomano llegir la seva carta i de respondre-li evitant allò de “quina mala sort” o “així són els sorteigs”. També podem llegir en (infinitat de) blogs, coses com “Pero lo más raro no es que le haya tocado a mi mujer dos veces consecutivas. Lo rarísimo es que haya otra persona a la que le haya tocado en la misma mesa de mi mujer también en las dos ocasiones. Y ya es de sobredosis de alucinógenos que en la mesa de al lado (son dos en este colegio electoral) también repitiese otra persona, que a mi padre le haya tocado también en dos ocasiones consecutivas[…]. Algo huele mal en María Pita”.2

Per respondre jo mateix a la Sra. Lameiro, només dir-li que cada ajuntament fa el sorteig que vol, amb programes informàtics que ells trien, els quals són diferents en la majoria de municipis i, alhora, diferents del que proporciona la Junta Electoral Central. Si a això afegim que allò que anomenen “públic” es limita a prémer una tecla i que el programa faci el sorteig…. Per posar un exemple pràctic: imaginem que sortegen la loteria de Nadal o la Grossa i, en lloc d’haver totes les boletes en un bombo, hi ha un ordinador. Llavors, surt un número. Imaginem que l’any següent sortís el mateix i que durant 13 anys sortís 7 cops el mateix número guanyador. Llavors, que, al reclamar, et diguessin que és “un sorteig aleatori” i que ho fa el programa. No cola, oi? Segurament diríem això de “algo huele mal en…”.

Sóc conscient que les probabilitats no són les mateixes. Però és evident que ni els sorteigs són públics, ni els programes, ni els sistemes iguals a cada ajuntament. Si demanéssim el codi font del programa, és segur que no ens el donarien, i tampoc serviria de res perquè ningú et garanteix que, en aquell ordinador que fa el sorteig, no s’hagi canviat o s’hagi afegit una línia de codi font. Feta la llei, feta la trampa.

Però hi ha un altre rerefons molt més important: si no hagués sortit mai el mateix número de loteria repetit, ningú s’hauria adonat de l’engany. És per això que la gent continua sense adonar-se’n, excepte nosaltres, a qui ens ha tocat repetides vegades el sorteig: nosaltres som el número de loteria trucat i algú guanya amb què nosaltres sortim elegits. És aquest un dels propòsits de les amenaces escrites i verbals que rebíem (i rebem) de “incurrirá en la pena de arresto mayor y multa de 30.000 a 300.000 Ptas”?3 La resposta és clara: sí. Quan algú surt elegit per primer cop, mira, passa. Però set cops? És lògic que hi hagi gent enfadada, per dir-ho finament. Posteriorment, en lloc d’un intent de millora, ho van empitjorar: “incurrirán en pena de privación de libertad de 14 a 30 días y multa de tres a diez meses”.4 Ben curiós. I també amaguen una altra cosa (i tantes): quan vaig sortir elegit el primer cop, et deien que si havies sortit 6 cops, et “dispensaven”. Però t’ho deien verbalment, per si de cas. Ara ja no ho diuen.

1http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/sido-miembro-una-mesa-electoral-siete-veces-anos-40973 (últim accés: 18/12/15).

2http://www.lentoydisperso.com/2009/03/escaqueo-de-presidentes-y-vocales-de.html (últim accés: 18/12/15).

3Nomenament de President de la mesa electoral, emès per la Junta Electoral de Zona, eleccions de juny de 1999, extret de l’art. 143 de la Ley Orgànica del Régimen Electoral General.

4http://elecciones.mir.es/generales2011/Resuelva_sus_dudas/13_-_LAS_MESAS_ELECTORALES.htm (últim accés: 18/12/15).

 

www.nitsenblanc.cat

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

Trilogia “eleccions”: històries per a no dormir

Trilogia “eleccions”: històries per a no dormir

Aquí teniu 3 assaigs que us faran tenir algun que altre malson. Els títols ja són prou descriptius.

Tot el que s’hi comenta és real, per molt increïble que sembli.
El que cal fer és fer-nos preguntes i intentar trobar les respostes.

NOTA: us recomano llegir-los abans d’anar a votar… per si de cas.

L’estrany cas del sorteig de les meses electorals (pdf, 18/12/15)

El vot dels morts (pdf, 18/12/15)

El vot no és secret (pdf, 18/12/15)

Recorda que pots opinar sobre els escrits en aquest mateix bloc.

I, com sempre, tens tota la informació a nitsenblanc.cat

Salutacions,

Enric

Publicat dins de General | Envia un comentari

Si no hi hagués gent que guanyés diners amb la guerra, no es faria. Cal tenir-ho clar

El diari Ara publica l’assaig “La guerra kafkiana” (30/11/15), un extracte del meu assaig titulat “El mitjà es justifica a si mateix: com ho sabies, Franz?“, i s’afegeix al Periódico i al Segre al destacar la importància del tema tractat.

La pregunta clau és: Per què un escrit dedicat a la fotografia és perfectament vàlid per a descriure la guerra que vivim actualment?

La guerra kafkiana (Ara, 30/11/15)
És el tercer escrit, per tant, heu de baixar una mica per llegir-lo.

L’economia, la guerra i Kafka (el Periódico, 24/11/15)

Com ho sabies, Franz? (el Segre, 19/11/15)
Pots llegir, a més, l’assaig íntegre aquí

Recorda que pots opinar sobre l’escrit al blog de nitsenblanc

I, com sempre, tens tota la informació a nitsenblanc.cat

Salutacions

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

El meu escrit “L’economia, la guerra i Kafka” al Periódico (24/11/15)

El Periódico publica aquesta adaptació del meu assaig “El mitjà es justifica a si mateix: com ho sabies, Franz?”

La pregunta clau és: Per què un escrit dedicat a la fotografia és perfectament vàlid per a descriure la guerra que vivim actualment?

L’economia, la guerra i Kafka (el Periódico)

Pots llegir, a més, l’assaig íntegre aquí

Recorda que pots opinar sobre l’escrit en aquest mateix bloc.

www.nitsenblanc.cat

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

El mitjà es justifica a si mateix: com ho sabies, Franz?

Amb un clar exemple, la fotografia, tenim resolta una qüestió important: per què ens enganyen i, a sobre, estem contents?

No deixo de commourem quan llegeixo aquesta frase d’un article d’en Ken Rockwell: “Una placa de vidre de l’any 1880 encara té més resolució que una Canon 1Ds-MkII”. I continua: “El negatiu en això sempre guanya quan és utilitzat per un fotògraf expert”.1

Sí, l’article és de l’any 2006 i la càmera que menciona costava 8.000 dòlars el 2004 i continuava costant el mateix en moltes botigues el juny del 2007. Era una càmera dissenyada per a ús de professionals i d’afeccionats rics; el sr. Rockwell afegeix: “en 1 o 2 anys serà llençada a la pila de càmeres obsoletes igual que les seves predecessores”. I va fer diana: a l’agost del 2007 ja anunciaven una “successora”.

L’abril del 2006 vaig fer, amb fotocòpies i anotacions a mà escrites als marges de les pàgines, un dossier titulat “Dossier de les noves tecnologies” en què analitzava el perquè de la “revolució” digital en diversos àmbits (àudio, vídeo, foto…). Repartia aquest dossier gratuïtament entre parents, amics i algun que altre espontani, entre mirades d’estranyesa. Us rescato un parell de notícies que encara es poden consultar per Internet: la primera, publicada el 2 de maig de 2005, diu “en lugar de dirigirse a un mercado más amplio, donde existe un público potencial que hasta ahora no se había acercado a la fotografía”.2 El segon article és més antic perquè parla de “Disco versus CD” (18/12/2000): “El mercado potencial ha de ser lo más amplio posible y debe incluir a las personas a quienes la música no les interesa, pero la consumen como cualquier otro producto”.3 Ah! D’això es tracta, doncs. Dos articles de dos mons suposadament diferents exposen les seves misèries i arriben al mateix procediment per aconseguir vendes i… diners.

Si alguna cosa caracteritza el món capitalista és justament la falta de democràcia. Algú us va preguntar res al respecte? Alguna multinacional va fer un “referèndum” (tan actual, tan vital) per saber l’opinió de la gent sobre aquests temes? Alguna gran enquesta (no manipulada) potser? La clau de la falsa democràcia resideix en això, en imposar fent veure que pots triar; en imposar fent veure que és l’únic camí; en imposar i desprestigiar tot contrincant.

Us reproduiré un raonament de l’engany, en la seva vessant psicològica, explicat també per en Ken Rockwell. Imaginem que voleu comprar una càmera digital (o un mòbil, exemple que alguns entendreu millor) i dubteu entre la càmera 1 i la nova càmera 2 que ja han anunciat que sortirà en 6 mesos. Si compreu avui mateix la càmera 1 haureu guanyat 6 mesos de fer fotos amb la càmera nova i no us sentireu culpables per comprar la “flamant” càmera model 3 que sortirà en 2 anys i mig. En canvi, si opteu per esperar 6 mesos i comprar la càmera 2 (més cara), haureu perdut 6 mesos de fer fotos amb una càmera nova i tindreu remordiments (o pocs diners) per comprar el nou model 3 en 2 anys; això provocarà que hàgiu d’esperar 2 anys més fins al model 4 i que us quedeu “desfasats” amb un model antic durant 4 anys, quan podríeu tenir el model 3. Ho veieu? En saben molt quan volen. De fet, és l’aplicació del mètode (molt kafkià) que ja vaig descriure en el meu assaig “No ho faci tan bé, sr. Wouk (o l’art de la mediocritat)”. No és només l’obsolescència programada, és molt més que això, és una forma de vida. El procés és el que compta, no el motiu ni el final. D’una forma semblant, en Kafka descriu societats i individus que mantenen el fil de la seva pròpia existència gràcies a, per exemple, processos jurídics sense fi (literalment), burocràtics, sense importar ni tan sols el delicte de què se t’acusa ni la resolució del cas. L’economia viu del procés en sí, no del resultat. Per mantenir aquesta economia has de fer obres constantment (gràcies a obres anteriors mal fetes), has d’arreglar (o llençar) contínuament aparells (que han estat fabricats de forma mediocre), has de vendre models de productes nous contínuament (amb el vist-i-plau de productes previs fàcilment superables)… La base de tot és mantenir el sistema en continu moviment perquè les coses (ben) acabades no interessen. Les solucions definitives no són rentables.

Ara continuem. Algú pot pensar: “però les càmeres digitals fan fotos amb més resolució que les de negatiu, oi?”. I aquí ve la segona part de l’engany. La clau està en què per a fer la comparació entre fotos digitals i les extretes de negatiu, els responsables comercials utilitzen impressions de fotos massa petites, escàners de baixa qualitat o directament ens ensenyen la diferència en monitors que ja d’entrada limiten dràsticament (encara ara) la major part de la resolució dels negatius originals. I ningú s’adona d’això? Doncs sí, els professionals que encara continuen utilitzant el rodet de fotos i alguns “penjats” com en Ken Rockwell. Ell (i altres experts) ens diuen que ens oblidem del nombre de píxels perquè hi ha aspectes molt més importants per a la qualitat de la imatge i que, si no oblidem el nombre de píxels, és igual, perquè el negatiu té molts més píxels equivalents que les fotos digitals. Sempre? Doncs sí. La clau està en què per augmentar la resolució així definida (vista erròniament com a nombre de píxels) només cal augmentar la superfície del negatiu. Un negatiu de 35 mm té aproximadament (segons les fonts) entre 20 i 25 megapíxels (qui té, fins i tot actualment, una càmera de 20 o 25 Mp?). Però la gent no sap que existeixen negatius més grans: 70 mm, 127 mm, 254 mm (uns 800 Mp)… 1220 mm… segur que voleu continuar parlant de megapíxels?

La tercera part d’aquesta trama es basa en el fet que la gent tendim a no comprovar per nosaltres mateixos les coses que se’ns explica, ja sigui en mitjans de comunicació, el que ens diu gent suposadament experta o, fins i tot, aquell parent que sembla dir coses que no vénen al cas. Les empreses (i els governs) són experts en aquesta limitació humana. En un principi, els megapíxels importaven. Ara ja no. La raó és que una foto (ben feta) d’una càmera de 3 Mp es veu igual que el d’una de 6 Mp fins i tot en una ampliació de 30×50 cm. Quan les empreses i els suposats experts diuen el contrari, ens ho creiem perquè senzillament no anem a comprovar-ho. En Ken Rockwell ens diu “jo ho sé perquè ho he fet. I vostè?”. L’escriptor sobre tecnologia del New York Times, David Pogue, també “ho va fer” i va arribar a la mateixa conclusió: res, no hi havia cap diferència entre les imatges.4 Les impressions d’en Joseph Holmes en edició limitada de 13×19” (30×50 cm) de les sèries del Museu Americà d’Història Natural (2005-2008), 5 en venda a la Jen Bekman Gallery per 650 dòlars cadascuna, estaven fetes amb una càmera de 6 Mp (una Nikon D70) quan ja n’existien de molt “millors”.

Us adreço ara a què veieu les diferències entre dues càmeres professionals: una de rodet (127 mm) del 1999 i una de digital del 2012 (de preu similar, al voltant dels 2.500 E) en la comparativa d’en Tim Parkin (desembre 2014)6. I, no content amb això, després fa una comparació de la mateixa càmera de rodet amb una de digital de 42.000 euros (!!!!). En aquest cas, una imatge sí que val més que mil paraules. Vosaltres mateixos.

El fet adquireix una gran transcendència perquè els invents i l’ús que en fem no són més que un reflex dels nostres desitjos, les nostres pors, la nostra manera de viure, en definitiva. Tan si hem rebut la revolució digital amb els braços oberts o ens l’han imposat, havent de suportar menyspreu de tot aquell “públic potencial que fins ara no s’havia acostat a la fotografia” i, encara més greu, dels suposats experts tendenciosos, estem on estem: hem acabat en el mateix lloc, submergits en la mateixes tendències que marca aquest “públic potencial”. I arrossegar a tothom ha estat un error que ja, no només han fet abans, sinó que tornaran a fer. Abans: banalitzar els formats, com els de música. Després: banalitzar altres formats, com els del cinema. Al banalitzar un format (el CD per l’MP3) han provocat que la gent hagi assumit que ja no necessiti comprar els CD. L’efecte psicològic és terrible. Ja no “compro el CD”, no el necessito, només “compro la música”. Però les persones, tan acostumades al fet material que ja no recordem el romanticisme de les petites coses, hem assumit que si no ens venen un format físic, ens estan venent fum. Llavors, si ja no necessito els CD, tampoc necessito les botigues on els venen i, finalment, tampoc necessito comprar fum en MP3 si un amic me’l pot aconseguir o me’l puc descarregar jo mateix. I el fum sense enllaunar és molt fàcil d’aconseguir: només cal fer foc.

El cas de la fotografia és idèntic. Tanta evolució tecnològica per acabar fent un selfie amb un mòbil o amb una tauleta tàctil (tablet)? Cal analitzar l’evolució del procés (sí, kafkià) i arribarem a la mateixa conclusió. Si ja no necessites negatius, no calen llocs on revelar-los; no necessites àlbums de fotos perquè els envies per Internet, ni tan sols cap suport d’emmagatzematge per deixar-los a un amic. I, finalment, no necessites ni càmera perquè el mòbil ja et soluciona tot això.

Alguna cosa en el subconscient humà tendeix a la polarització, a la separació en dos grups ben allunyats, els quals queden ben visibles, a una enorme distància, a través de la tecnologia. És per això que els exemples tecnològics són tan il·lustratius i poden exemplificar qüestions que d’altra banda serien, potser, massa filosòfiques. L’avenç tecnològic no polaritza, sinó el seu ús tendenciós. En Ken Rockwell no és un acèrrim defensor de la tecnologia analògica, no us ho penseu. En el seu apartat de càmeres recomanades, publicat aquest octubre,7 defineix clarament dos apartats, càmeres digitals i càmeres de negatiu, i, per tant, defineix una coexistència, un concepte amb el qual coincideixo plenament. Tots dos sistemes tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. Voler desprestigiar amb manipulacions i enganys només provoca enfrontaments, i, a la llarga, es giren en contra dels seus promotors. L’article del 2005 que us he mencionat2 afegeix que “el resultat d’aquesta política serà que, un cop ocupat l’espai deixat per les càmeres de pel·lícula (cosa que implica un ràpid creixement en aquests anys), no hi haurà cap altre forat per cobrir i s’alentirà el creixement del mercat”. Això era el 2005, abans dels telèfons intel·ligents (smartphones). Com us ho diria… previsible?

Finalment, només afegir que jo mateix tinc dues càmeres, una de negatiu i l’altra digital, de preu similar i d’edat similar. Utilitzo les dues, molts cops conjuntament, en els mateixos viatges o celebracions. He observat que altra gent també ho fa, segurament els més ben informats. Sí que he de reconèixer, però, que la càmera digital (quina ironia) envelleix més ràpidament, tot i que no la penso canviar. Si ha fet bones fotos fins ara, res li impedeix continuar fent-les perquè les bones fotos sobretot depenen de qui les fa.

Això i molt més a: www.nitsenblanc.cat

Referències:

1 http://www.kenrockwell.com/tech/filmdig.htm (últim accés: 13/11/15)

2 http://www.quesabesde.com/noticias/n-a_1824 (últim accés: 13/11/15)

3 http://servicios.laverdad.es/guiaocio/previa/reportajes/rut001218-2.htm (últim accés: 13/11/15)

4 http://www.nytimes.com/2007/02/08/technology/08pogue.html (últim accés: 14/11/15)

5 http://lenscratch.com/2010/11/joseph-o-holmes/ (últim accés: 14/11/15)

6 http://petapixel.com/2014/12/18/comparing-image-quality-film-digital/ (últim accés: 14/11/15)

7 http://www.kenrockwell.com/tech/recommended-cameras.htm (últim accés: 14/11/15)

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

Sant Jordi 2015: Nits en blanc i Segueix el teu cor. Llibres propers a vosaltres

Sant Jordi 2015

www.nitsenblanc.cat

Si aquest Sant Jordi no saps quin llibre regalar o regalar-te, pensa en la proximitat de les històries, dels personatges de la Conca de Barberà, de Montblanc, de l’Espluga, de Pira, de Vimbodí, de Solivella, Blancafort, Sarral…

Són aquí:

En Joan fa cinc anys que treballa de conserge en un institut de Montblanc. S’enfronta als reptes des de la perspectiva del sentiment i l’humor i, en només uns dies, les situacions còmiques, l’amor, el desamor i la passió el porten fins a límits insospitats… a tota la Conca…

La Rosa viu a la part nova de Montblanc, al límit entre els terrenys edificats i els que encara pertanyen a la natura, amb les seves germanes i els pares. Entre l’institut, les muralles, els carrers empedrats, els llibres romàntics i els trens que marxen sense ella somia trobar algú que l’entengui millor. A l’Anna li interessa el món de la música i té unes ganes boges de viure, amanides amb l’humor del seu germà cec. Les dues van al mateix institut, però no serà fins que es coneguin en el seu ambient familiar que canviarà la vida de molts dels qui les envolten… i el destí d’ambdues famílies per sempre més.

També us els puc fer arribar dedicats personalment, només us cal escriure:

Llibreries on els podeu trobar:

A la Conca de Barberà:
LLIBRERIA L’ÍNDEX – Lluís Carulla i Canals, 63 (L’Espluga de Francolí)
LLIBRERIA LA RIALLA – Torres Jordi, 11 (L’Espluga de Francolí)

A Lleida:
LLIBRERIA PUNT DE LLIBRE – C. Bisbe Messeguer, 11 (Lleida). També Venda on-line.
LLIBRERIA CASELLES – C. Major, 46 (Lleida). També Venda on-line.
QUIOSC CIMADEVILLA – Santa Cecília, 4 (Lleida)
JOSOL i ANNA BORRAS S.L. – Vallcalent, 49 (Lleida)

A Barcelona:
LLIBRERIA ALDARULL (ACCIÓ CULTURAL) – Torrent de l’Olla, 72 (BCN, Gràcia): També Venda on-line.
LLIBRERIA ANTINOVS – Josep Anselm Clavé, 6 (BCN, Drassanes). També Venda on-line.
CÓMPLICES LLIBRERIA – Cervantes, 4 (BCN, Drassanes).També Venda on-line.
ABRACADABRA – Gral. Álvarez de Castro, 5 (BCN, Santa Caterina)
CASA ANITA – Vic, 14 (BCN, Gràcia)
LLIBRERIA AL·LOTS – Consell de Cent, 266 (BCN, Eixample)
LLIBRERIA DORITA – Teodora Lamadrid, 29 (BCN, Sant Gervasi)
LIBRERIA URGELL – Comte d’Urgell, 28 (BCN, Eixample)
LLIBRERIA JAUME – Sant Antoni M. Claret, 40 (BCN, Sagrada Família)
CAP I CUA – Torrent de l’Olla, 99 (BCN, Gràcia)

www.nitsenblanc.cat

Publicat dins de General | Envia un comentari

No ho faci tan bé, sr. Wouk

Enric Mas (nitsenblanc.cat)

Cada cop que surt a la venda un nou invent, un nou artefacte o algun nou sistema d’alguna cosa penso en Victor Wouk i també en un pacient meu. Aparentment res no tenen a veure entre ells, però si ells coneguessin la seva història mútua, de ben segur que opinarien tot el contrari. I, de fet, si molts de nosaltres coneguéssim les seves històries, n’aprendríem, i tant, de com va el món.

En Victor Wouk fou un enginyer i inventor molt perseverant. Amb motiu de la crisi mundial del petroli a principis dels 70, es va aprovar un programa als EE.UU. per crear un cotxe que reduís la contaminació i, en el fons de tot, el consum de gasolina, ja que s’havia disparat el preu del barril de cru. En Victor Wouk va veure en això una gran oportunitat de donar a conèixer les seves investigacions sobre fonts alternatives d’energia i unir-ho amb una gran causa mediambiental. Va formar un modest equip personal (amb un investigador químic i un mecànic) i va posar-se mans a l’obra per a dissenyar i fabricar (de forma pràcticament artesanal) un cotxe que complís tots els requisits. Després d’anys de feina, van aconseguir crear un cotxe híbrid (gasolina-elèctric) que era capaç de reduir 20 cops la contaminació i més de la meitat el consum, amb un sistema que fins i tot recollia l’energia produïda pels frens i la reaprofitava. Va millorar els requisits establerts per l’Agència de Protecció Ambiental. Tot marxava bé. I llavors… el sr. Wouk va rebre una carta al·legant que en realitat no havia passat les proves (?). S’havia passat anys investigant: quan va presentar el cotxe, s’havia acabat la crisi del petroli i ja no interessava. Ho havia fet massa bé. Quan Toyota dissenyà el seu Prius (consultant en Víctor Wouk, per cert) s’havien perdut 25 anys d’avenços en aquest camp. Els EE.UU no va comercialitzar cap cotxe híbrid fins ben entrada la dècada del 2000. Quins genis… Actualment, el 95% dels cotxes híbrids d’EE.UU. són japonesos.

El meu pacient també té una història interessant. Com a enginyer de l’holandesa Philips, va treballar en la invenció del sistema Vídeo 2000. Aquest sistema de vídeo es va dissenyar per competir amb el VHS i el Betamax. Van investigar (i fer realitat) com superar els contrincants en qualitat d’imatge, de so, com oferir moltes més hores de gravació… un munt de característiques inigualables en aquell moment. Va ser tan forta la inversió, que la marca va haver de triar entre continuar mantenint el Vídeo 2000 o plegar. No m’imagino ara una empresa multinacional plegant perquè no ven un tipus de reproductor de vídeo. I aquí es va acabar el Vídeo 2000. Per què? Molt senzill, bàsicament perquè el van fer massa bé i massa tard. La lliçó estava apresa: a partir de llavors calia fer les coses ràpidament i malament. El mateix sotrac van tenir altres marques amb els seus enginys i també van arribar a la mateixa conclusió: a partir de llavors, calia treballar més ràpid, pitjor i, per sobre de tot, com més barat millor. En aquells anys tot es feia encara a Europa, als EE.UU i al Japó. Així que, per posar en pràctica la seva tàctica, van fer les maletes i van anar a la Xina. A partir d’aquí ja coneixem la història.

Doncs sí, penso en ells. He pensat en ells cada cop que s’ha inventat algun “revolucionari” sistema. Tots ells (sense pràcticament cap excepció) s’han “inventat” precipitadament, pensant en l’obsolescència programada. La clau està en fabricar productes mediocres: prou bons per enganyar la gent i prou dolents per poder superar-los amb facilitat. La jugada és la mateixa: guanyar diners ràpidament. Penseu en qualsevol d’ells: el DVD? (el CD és un cas tan greu que mereix un capítol a part). Pregunteu a aquells que es van comprar els primers DVD. Doncs resulta que no gravaven. Després “van sortir” els gravadors de DVD. Resulta que no tenien disc dur i, per tant, havies de llençar els discs un cop gravats. A això sí que se li diu anar al revés: el VHS els superava mediambientalment. Al cap de poc van sortir els gravadors amb disc dur. Bufa! Quina passada, no cal ni gravar discs! Vinga, un canvi en els sistemes d’emissió de televisió i així hauran de tornar a comprar. I va arribar la TDT. Quin gran invent. Però, ai!, el DVD novet que havia comprat, no tenia TDT i ara no puc gravar de la tele. Doncs compra’t una TDT. Després resulta que el DVD no pot gravar en HD. Quan ho tens tot: arriba el Blu-ray. I el Blu-ray 3D. I llavors arriba la gran crisi (falsament anomenada del totxo). El consumisme sembla posar-se al nivell que li toca: sota terra. Les marques es queixen que no vénen prou i estan condemnades a mantenir la doble línia de fabricació (DVD i Blu-ray) durant almenys una altra dècada (i comptant). I què fan? Anuncien el UHD 4K Blu-ray (o com es digui) per aviat. Quins (altres) genis…

Fins aquí podeu pensar que és una obvietat. Potser sí, però hi ha un agreujant: l’administració fa el mateix. Fa molt de temps que és una empresa més, una gran multinacional, de fet. S’ha acabat el bé per a tots, ara toca el guany per a pocs. I ho apliquen a gran escala. La mencionada TDT n’és un petit però simbòlic exemple. Es va implantar com la joia de la interactivitat. Resulta que el govern espanyol (i la resta) volien una implantació ràpida de la TV digital. Resultat: 30 milions de sintonitzadors TDT venuts, el 90% no permeten la interactivitat. Només l’última reestructuració de la TDT ha costat una mitjana de 23 euros per llar (pagats pels ciutadans). I si volem interactivitat, a comprar un altre sintonitzador de TDT (o una televisió nova) d’aquí poc. Ostres! Però si és la mateix protocol que abans hem explicat pel DVD (!!!). No hi ha diferència. Ni la crisi els atura. I això sense comptar amb tot el que hi ha darrera: llicències milionàries de telefonia, de televisions i una corrupció en augment que no es destaparà mai. L’administració ha fet de la mediocritat un art. En lloc de millorar, la norma és “adaptar” les lleis al servei de la mediocritat. Fer de la mediocritat un negoci corrupte totalment legal.

Doncs sí. Cada cop que surt un “gran” invent, penso en el sr. Wouk i en l’enginyer de la Philips. M’ajuda a comprendre per què estem com estem. M’ajuda a veure que la tecnologia de la llar és un perfecte reflex de com van les coses a gran escala. Si Víctor Wouk i Philips haguessin acabat els seus projectes de forma mediocre, haurien triomfat. Evidentment, els EE.UU. no haguessin comercialitzat el cotxe, però almenys l’equip d’en Víctor Wouk hauria tingut opcions a cobrar l’ajut. Ara comprenc moltes coses. També comprenc que cap administració, cap govern, cap parlament té la intenció de preocupar-se pels seus ciutadans ni pel medi ambient. Sempre hi haurà coses més importants. Això també mereix un capítol a part.

www.nitsenblanc.cat

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

Una conxorxa d’enzes: Goscinny i Uderzo ho sabien molt bé

Un atent repàs a la versió animada de Les dotze proves d’Astèrix (1976) ajuda a desxifrar enigmes. Una de les proves que han de passar els nostres amics gals és la d’aconseguir l’imprès A-38 d’un edifici d’oficines. Després d’un bon grapat de quilòmetres i de clixés burocràtics del personal incompetent, l’Astèrix contraataca: “utilitzarem les seves pròpies armes”. S’inventen un altre imprès, una circular i acaben provocant un mal físic i espiritual a tota aquella fauna. Però l’apunt important del tema ve quan l’Astèrix es dirigeix, sense ni pensar-s’ho, al cap administratiu, li demana l’imprès, ell li entrega com si res i, adonant-se del que ha fet, el cap embogeix. L’Astèrix i l’Obèlix surten d’allà per cames. Ara tornem.

He llegit en un bloc del 2 d’abril del 2012 (elblogsalmon.com) un escrit que divideix els funcionaris en dos tipus. Sóc força contrari a classificar així els treballadors, però si l’enneagrama ho fa per a totes les personalitats del món (i en només 9 grups amb subgrups) i lord Henry Wotton va ser capaç de classificar totes les dones en “les que es pinten i les que no”, doncs per què no. Un primer tipus, solitari i rutinari, que es deixa seduir per la monotonia, l’avorriment i que desprestigia el col·lectiu (és un ésser arrogant, un Dorian Gray), i un segon tipus, el funcionari que ha fet dels seus anhels una carrera de debò, des de petit, amb esforç durant tota la vida (no només per aprovar un examen o deu), amb una gran dedicació i voluntat (treballa amb la seva pròpia vida, un lord Henry en persona). Bé, el llenguatge del bloc és força barruer i la classificació simple, però alguna veueta interior em diu que no li falta part de raó. Això sí, cal fer apunts importants. El bloc s’equivoca en una cosa: no es tracta de feina, sinó de personalitat. No són dos tipus de treballadors, sinó de persones, perquè la seva filosofia l’apliquen en tot el que fan, a dins i a fora, a la feina i a casa. A més, cal tenir present (important) que no només es troben a l’administració, sinó també a l’empresa privada (especialment a les grans empreses). Finalment, falta afegir-hi un tercer grup que analitzaré més avall.

El com sé tot això prové del fet que als 32 anys el millor que havia fet era entrar a l’administració i sortir-ne. Els anys d’entremig van servir d’avisos als meus excompanys de feina (respostes amb cares d’incredulitat) sobre el que podria passar si l’administració continuava així, i les meves obres tenien suaus però ben visibles crítiques, per exemple, al que hi ha dintre de les persones (“ho feia expressament”, Nits en blanc, 2008) i dintre de la imparcialitat de la justícia (“m’agradaria veure un d’aquests jutges cec, administraria justícia en Braille sense veure les cares dels innocents?”, Segueix el teu cor, 2011). Amb unes poques mesures correctores n’hi hauria hagut prou per evitar mals majors, però no interessava. Pocs anys després s’havia acomplert el que tant avisava: retallades, pèrdues de drets… ja ho sabem tots.

Vist ara, tot es torna encara més clar. Els grups de treballadors esmentats formen dues cares de la mateixa moneda. Com he dit abans, hom acostuma a trobar-los en l’administració i l’empresa privada, però, per alguna estranya raó, als treballadors del primer grup, l’administració els atreu com el flautista d’Hamelín, sense flauta i amb una gàbia i un formatge de mala qualitat, buit per dintre, com esquer. A aquest primer grup li encanta la rutina, el no avançar, l’immobilisme etern, perquè tot això és la transformació de la seva pròpia por interior a tot, al món de fora, al moviment, a la vida. Veu l’administració con un fi i no com un mitjà. Recorda amb nostàlgia el moment en què va aprovar les oposicions com una fita, i no veu res més enllà que la seva cadira, l’estimada eternitat, el quadre d’en Dorian. Però, com tota història d’amor, després es complica (només cal una petita espurna) i la fita passa a ser un petit èxit que el record del passat fa encara més amarg que una derrota. Perquè el moment de sacrificar el món sencer per algú pot recompensar (o no), però per una cadira, acostuma a ser un moment terrible: l’omple a un del terror de l’eternitat. Molts no s’adonen que l’única eternitat que hi ha en aquest món és la d’una hipoteca impagada. Hi ha també un perill en aquestes adoracions, el perill de perdre-les, i encara més el perill de conservar-les. Perquè, com diu lord Henry, quin profit aconsegueix un home que guanya el món sencer i perd la seva pròpia ànima?

El segon grup, en canvi, faria el que fa tan si és a l’administració com si no, davant la promesa de l’eternitat o la d’un xiuxiueig quasi imperceptible. Perquè és com ho fa el que el motiva, com la resta de coses a la vida. Viatjar, endavant!, conèixer noves formes de treballar, endavant!, posar-se reptes, vinga!; a la fi, enriquir-se l’ànima. I, com he introduït, hi falta el tercer grup. Persones capaces de transformar una ombra o un sospir en una cosa tangible; persones amb una sensibilitat, un misteri, una força interior, com si la vida hagués produït en elles una obra mestra exactament igual com la poesia, l’escultura o la pintura. Personificats, per exemple, en el pintor del retrat de Dorian Gray, entregat, enamorat no només a la bellesa, sinó a impressions que a la resta dels mortals se’ns escapen. Gent interessant. Però ai si entra en aquesta falsa eternitat: o en surt o s’apaga. És aquell conegut realment diferent, interessant, que té quelcom que no saps d’escriure i alguna (o més d’una) inquietud que es podria tornar una font d’inspiració per a alguna cosa realment transcendent. Quan el vas a veure al cap de deu anys a la mateixa cadira, el veus gris, sense llum, ja no sembla tenir aquest brollador interior que et convida a beure, ja no sembla interessant.

En el meu cas concret, els anys a l’administració (no pas eterns) estan plens de bons records, gent admirable i una marxa voluntària (per amor a una altra persona i a mi mateix). Podeu pensar que és ressentiment allò que traspuo. Res més lluny de la realitat. Aquests anys semblaven escrits com una mena d’introducció (o un entreacte, potser) que només té sentit si hi poses punt i final i canvies de capítol; una preparació, un enriquiment per a començar una nova etapa (que potser no és això la vida?). Si fins als 32 anys tenia dos instants veritables en relació a això, a partir d’allà, aquells instants s’han multiplicat per desenes. Ara sé del cert (quina gran aliada la perspectiva!) que si hagués continuat a la cadira, els moments no s’haurien multiplicat, ni tan sols haurien sumat gaire més.

Tot el que m’ha arribat a les mans sobre aquest etern (sic) tema de l’administració ha estat escrit per crítics, una part dels quals es complany a si mateix, i els de l’altra no deuen costar gaire cars. Molts culpen als de fora de tot el mal que passa dintre, com si l’opinió pública costés gaire de canviar. I llavors, jo plantejo: per què l’administració (i la gran empresa, com la banca, insisteixo) no funciona ni ha funcionat mai correctament? Per quin estrany motiu, el rovell dels engranatges afecta un departament, un altre, a tots; afecta una administració i una altra al país; una administració i una altra a l’estranger durant dècades!? Molt senzill: perquè interessa. Ens ho hem de posar al cap: una administració que funcioni correctament no la vol cap estat, i tantes altres coses… (us sona l’obsolescència programada?). A l’analitzar el tema dels treballadors amb una mica de criteri, es pot veure clarament com a l’administració li interessa tenir tota aquesta gent del primer grup (que estan entrant a riuades) influint, limitant, barrejant-se (barallant-se també) amb la resta de treballadors. I els principis d’igualtat, mèrit… (?) i capacitat ja no se’ls creu ningú; no valen ni per a posar-los en una constitució tocada i enfonsada (no llegiu els diaris?), i menys encara en unes oposicions. Aprovar un examen o deu no té res a veure amb això. Té a veure amb què busca l’administració (o l’empresa) i ja tenim massa dades (i massa anys) per saber què busca. Si afegim psicotècnics a les proves, llavors ja fa riure: us penseu que serveixen per descartar tipologies de gent? Al contrari, serveixen per caçar una tipologia concreta de personatges, anomena’ls Dorian Gray o, com millor els qualifica J. K. Toole, una colla d’enzes. Si l’administració funciones bé, no podrien justificar les tisorades i els cops de pal que estan donant, i en dècades, no creieu que es pot canviar d’opinió sobre l’administració, que la gent no és sensible al bon funcionament? Vinga, siguem seriosos.

Sí, Goscinny i Uderzo ho sabien molt bé: és clar que hi ha un pacte entre els polítics-empresaris i aquests treballadors (ara ja és com un favor anomenar-los així) del primer grup: si els primers no volen gent massa intel·ligent ni perillosa per al sistema (efectiva en la feina, però no per a la feina que ells volen), als segons ja els hi va bé la promesa de la cadira eterna. I l’Astèrix i l’Obèlix surten d’allà a corre-cuita perquè no els interessa aquest malson de les cadires. Ara bé, segur que tot funcionaria molt millor si ells hi fossin. Penseu-hi. Penseu-hi ara perquè la cosa no pinta gaire bé.

Nota. Estimats amics d’en Dorian Gray: ho sé, l’he afusellat a ell, al seu pintor i a en lord Henry Wotton. El proper dia afusellaré algun dels meus llibres, que de ben segur s’ho mereixen més.

Per acabar, unes reflexions que ens poden obrir la ment a tots:

L’astúcia sovint es manifesta en les coses més senzilles. Els carrerons pels quals ara passejo confirmen aquesta veritat; la maniobra que va donar la victòria als bolxevics va consistir en expropiar i expulsar els comerciants i establir a les seves botigues als funcionaris, és a dir, a un dòcil i obedient instrument del poder. L’home darrere del taulell va ser substituït per l’home darrere de la taula de despatx: la Revolució va triomfar.

Ryszard Kapuscinski, Imperium, 1993

www.nitsenblanc.cat

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

L’Enric Mas signarà llibres aquest Sant Jordi 2013 a BCN

L’Autor de Nits en blanc i Segueix el teu cor estarà tot el matí (10.00 a 13.30) d’aquest Sant Jordi 2013 a la Llibreria Urgell (C. Comte d’Urgell, 28, metro Urgell) i signarà els seus llibres a tots aquells que vulgueu. Us hi espero!!!!

ww.nitsenblanc.cat

fotovideo6

Publicat dins de General | Envia un comentari