La presunción de culpabilidad

La presunción de culpabilidad

Enric Mas (http://nitsenblanc.cat), 06/07/18

Leo un artículo titulado “La presunción de culpabilidad1 y obtengo una grata sorpresa. Pocos periodistas de los medios de comunicación de masas (mass media) se atreven, ni que sea en base a documentales o novelas, a tocar este tema tan real como actual. No se necesita ser un especialista en procedimientos judiciales para saber que todos los implicados en un proceso (cualquiera) son personas, todas con sentimientos, un pasado, un presente, prejuicios (pocos o muchos, pero quien diga que no tiene me recordará a aquel informático que le dijo a un cliente: “quien tenga ordenador y diga que nunca ha tenido un problema informático: miente”) y lo que es más importante: un futuro.

En mi modesta experiencia, la afirmación del título del artículo es real como la vida misma y os lo mostraré (que no de-mostraré). Un amigo iba tranquilamente con su bici por la Rambla de Barcelona y en uno de estos incontables semáforos que no regulan el tráfico, porque no tienen ningún cruce que regular, sino que preceden un paso de peatones, pasó sin fijar-se en como estaba el semáforo. Sencillamente porque estaba pendiente que no cruzase nadie, el hecho más importante en la Rambla (si tu semáforo está en verde i pasa gente, no pasarás, ¿verdad?). Mi amigo estaba contento: no iba por la acera, no podía pasar por el carril bici porque no había, iba parando cada pocos metros en todos los semáforos… hasta que lo paró un agente de la guardia urbana: se había saltado presuntamente un semáforo en rojo. Él no podía demostrar su no-culpabilidad y el agente no podía demostrar la culpabilidad del ciclista, pero era igual porque lo que dice un policía se presume siempre cierto aún cuando mienta. Cuando mi amigo alegó este hecho, la respuesta fue (seguro que la conocéis): “habla con el Ayuntamiento, que es quien da las órdenes”.

Esta sencilla anécdota merece un análisis en profundidad y, para mi, el hecho más importante de todos es la indefensión que sufrimos de forma sistemática cada día en cada acto que hacemos. Y la indefensión, como la de mi amigo, va unida a la culpabilidad.

SOS Racismo ha presentado un demoledor informe anual (2017)2 en el cual defensa la importancia de denunciar las intervenciones policiales por perfil étnico, aspecto surgido en forma de noticia a diferentes medios.3 Me vienen a la cabeza muchas preguntas: ¿qué pasa si, como a un compañero mío, te paran el coche 17 veces de Donosti hasta la Jonquera porque llevas una matrícula del País Vasco? ¿Qué pasa si te paran cada 30 metros en la Rambla para pedirte la documentación? Y ¿Qué pasa si ese día, para desgracia tuya, te has dejado los papeles del coche o la cartera en casa?

La gente escribe compulsivamente comentarios en las redes sociales y en los artículos de la mass media. No acostumbro a leerlos (mucho menos si son anónimos) por el simple hecho que es como escupir al suelo: lo escribes sin miedo a que el escupitajo te vuelva a la cara. Y mucho menos si no están contrastados con el sentido común, el cual, como ya sabéis, es el menos común de los sentidos, o con la empatía. Esta vez, lo reconozco, he leído los pocos comentarios del artículo que os he mencionado en la primera línea. No creo que algunos, como el tal “observer”, hubieran escrito su comentario si le hubieran parado 17 veces en una mañana para después acabar retenido 4 horas en la Jonquera sin saber qué le pasaría después. Me recuerda a aquel famoso autor catalán de libros de autoayuda que dice que él estaría bien en la cárcel porque leería y miraría de aprovechar el tiempo. A mi me parece más bien una falta de respeto para con la gente que sí ha estado en la cárcel, especialmente siendo inocente, y ha sido violado, agredido, insultado repetidamente y ha estado cautivo en condiciones inhumanas durante meses o años. Son estos sinsentidos que siempre disparan los escritores de éxito cuando se les pregunta una cosa sobre la cual no tienen ni idea. La cuestión es decir alguna cosa. Pero claro, se ganan (muy bien) la vida precisamente así. Será que les interesa vivir en un mundo injusto y que la gente necesite más autoayuda.

Volviendo al tema de mi amigo ciclista urbano, deciros que el análisis continúa. Después de pagar la multa y no poder decir ni palabra al agente que lo multó, se hizo una promesa a si mismo: a partir de entonces se saltaría en rojo todos los semáforos absurdos que no regula nada útil (que hay la tira), siempre sin provocar ningún tipo de peligro a nadie. Ya lleva más de 700 (no entendí bien si de semáforos o de veces).

A todo esto, me viene a la cabeza el tema de la incitación al odio. Una vocecita interior (como decía aquel) me dice que lo que hizo el agente de la guardia urbana en cuestión fue incitar a mi amigo al odio. Pero, ¿no puedes ir a la cárcel por eso? Entonces, casi todos los agentes de la guardia urbana, mossos d’esquadra, policía nacional y guardia civil deberían de estar encerrados en la cárcel.

Hace pocos días vi des de primera fila como mis amigos y compañeros no han sido los únicos. Delante de casa mismo, un ciclista miraba si venía algún coche en un cruce. A su lado, un coche de la guardia urbana estacionado y el agente diciéndole: “ni se le ocurra continuar: párese en el semáforo!!!”. Parece casi evidente que el ciclista, quizás afectado por episodios anteriores y con su enaltecimiento del odio a flor de piel, arrancó aún más rápido de lo que los agentes se podían imaginar. Entonces, una escena de película: los agentes subiendo al coche rápidamente, arrancando a toda pastilla y saltándose el semáforo con la alarma a todo volumen. Después se saltaron el siguiente semáforo… y el siguiente… buscando infructuosamente al ciclista. Les debe encantar su trabajo. Porque si la policía se salta un montón de semáforos entonces ya no solo no es ilegal: es divertido. En esos momentos pensé en el ciclista: ¿por qué lo ha hecho? ¿Qué tipo de impulso irrefrenable ha provocado su reacción? Y entonces pensé en los agentes: ¿por qué lo han hecho? ¿Seguro que es “solo” por dinero? ¿Seguro que es porque es “su trabajo”? Apostaría 1 contra 10 a que hay alguna cosa más.

De la misma forma, hay alguna cosa más en el “racismo cuotidiano”. Ahora decirme: ¿mis amigos y compañeros son blancos o negros? ¿Son católicos, musulmanes, ateos o agnósticos? ¿Son ricos o pobres? ¿Son altos o bajitos? Cuando esto no importa, la presunción de la culpabilidad ha hecho ya un paso más: ser la única presunción.

 

 

Referencias

[1] Díaz, J. La presumpció de culpabilitat. elperiodico.cat Internet]. 2017 Jul 02 [cited 2018 Jul 06]. Available from:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20180702/articulo-opinion-jenn-diez-presuncion-culpabilidad-inocencia-justicia-6920758

Acceso en castellano:

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20180702/articulo-opinion-jenn-diez-presuncion-culpabilidad-inocencia-justicia-6920758

 

[2] INFORME ANUAL 2017 (2017). Sobre el racismo en el estado español. Federación de Asociaciones de SOS Racismo del estado español. Donostia/San Sebastián; 2017  [Internet] [cited 2018 Jul 06]. Available from:

http://www.sosracisme.org/wp-content/uploads/2017/09/Informe20Anual20201720SOSweb.pdf

 

[3] Merino, A. Identificats per ser negres: el racisme quotidià. ara.cat [Internet]. 2017 Mar 21 [cited 2018 Jul 06]. Available from:

https://www.ara.cat/societat/Identificats-negres-SOS-Racisme-identificacions-policials-color-pell_0_1982201945.html

 

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

La presumpció de culpabilitat

La presumpció de culpabilitat

Enric Mas (http://nitsenblanc.cat), 06/07/18

Llegeixo un article titulat “La presumpció de culpabilitat1 i obtinc una grata sorpresa. Pocs periodistes dels mitjans de comunicació de massa (mass media) s’atreveixen, encara que sigui en base a documentals i novel·les, a tocar aquest tema tan real com actual. No cal ser cap especialista en procediments judicials per saber que tots els implicats en un procés (qualsevol) són persones, totes amb sentiments, un passat, un present, prejudicis (pocs o molts, però qui digui que no en té em recordarà aquell informàtic que li va dir a un client “qui tingui ordinador i digui que no ha tingut mai un problema informàtic: menteix”) i el que és més important: un futur.

En la meva modesta experiència, l’afirmació d’aquest títol d’article és real com la vida mateixa i us ho mostraré (que no de-mostraré). Un amic anava tranquil·lament amb la seva bici per la Rambla de Barcelona i en un d’aquest incomptables semàfors que no regulen el trànsit, perquè no tenen cap cruïlla que regular, sinó que precedeixen un pas de vianants, va passar sense fixar-se com estava el semàfor. Senzillament perquè estava pendent que no creués ningú, el fet més important a la Rambla (encara que un semàfor estigui verd i passa gent, no passaràs, oi?). El meu amic estava content: no anava per la vorera, no podia anar per cap carril bici perquè no n’hi ha, anava parant cada pocs metres a tots els semàfors… fins que el va aturar un agent de la guàrdia urbana: s’havia saltat presumptament un semàfor en vermell. Ell no podia demostrar la seva no-culpabilitat i l’agent no podia demostrar la culpabilitat del ciclista, però era igual perquè el que diu un policia és presumeix sempre cert encara que menteixi. Quan el meu amic va al·legar el fet, la resposta va ser (segur que la coneixeu): “parleu amb l’Ajuntament, que és qui dóna les ordres”.

Aquesta senzilla anècdota mereix una anàlisi en profunditat i, per a mi, el més important de tot és la indefensió que patim de forma sistemàtica cada dia en cada acte que fem. I la indefensió, com la del meu amic, va unida a la culpabilitat.

SOS Racisme ha presentat un demolidor informe anual (2017)2 en què defensa la importància de denunciar les intervencions policials per perfil ètnic, aspecte sorgit en forma de notícia a diferents mitjans.3 Em vénen al cap moltes preguntes: què passa si, com a un company meu, t’aturen el cotxe 17 vegades des de Donostia fins a la Jonquera perquè portes una matrícula del País Basc? Què passa si t’aturen cada 30 metres a la Rambla per demanar-te la documentació? I què passa si aquell dia, per desgràcia teva, t’has deixat els papers del cotxe o la cartera a casa?

La gent escriu compulsivament comentaris a les xarxes socials i als articles de la mass media. No acostumo a llegir-los (encara menys si són anònims) pel simple fet que és com escopir al terra: ho escrius sense por a què l’escopit et torni a la cara. I encara menys si no estan contrastats amb el sentit comú, el qual, com ja sabeu, és el menys comú dels sentits, o amb la empatia. Aquest cop, ho reconec, he llegit els pocs comentaris a l’article que us he mencionat a la primera línea. No crec que alguns, com el tal “observer”, haguessin escrit el seu comentari si l’haguessin aturat 17 vegades en un matí per acabar retingut 4 hores a la Jonquera sense saber què li passaria després. Em recorda aquell famós autor català de llibres d’autoajuda que diu que ell estaria bé a la presó perquè llegiria i miraria d’aprofitar el temps. A mi em sembla més aviat una falta de respecte vers la gent que sí ha estat a la presó, especialment essent innocent, i ha estat violat, agredit, insultat repetidament i captivat en condicions inhumanes durant mesos o anys. Són aquestes poca-soltades que sempre disparen els escriptors d’èxit quan se’ls hi pregunta una cosa sobre la qual no en tenen ni idea. La qüestió és dir alguna cosa. Però és clar, es guanyen (molt bé) la vida precisament així. Serà que els interessa viure en un món injust i que la gent necessiti més autoajuda.

Tornant al tema del meu amic ciclista urbà, dir-vos que la anàlisi continua. Després de pagar la multa i no poder dir ni paraula a l’agent que el va multar, es va fer una promesa a si mateix: a partir de llavors es saltaria en vermell tots els semàfors absurds que no regulen res útil (que n’hi ha la tira i mitja), sempre sense provocar cap mena de perill a ningú. En porta més de 700 (no vaig entendre bé si de semàfors o de vegades).

A tot això, em ve al cap el tema de la incitació a l’odi. Una veueta interior (com deia aquell) em diu que el que va fer l’agent de la guàrdia urbana en qüestió va ser incitar el meu amic a l’odi. Però, no pots anar a la presó per això? Llavors gairebé tots els agents de la guàrdia urbana, mossos d’esquadra, policia nacional i guàrdia civil haurien d’estar tancats a la presó.

Fa pocs dies vaig veure des de primera fila com els meus amics i companys no són els únics. Davant de casa mateix, un ciclista mirava si venia algun cotxe en una cruïlla. Al costat, un cotxe de la guàrdia urbana estacionat i l’agent dient-li: “ni se le ocurra continuar: párese en el semáforo!!!”. Sembla gairebé evident que el ciclista, potser afectat per episodis anteriors i amb el seu enaltiment de l’odi a flor de pell, va arrencar encara més ràpid del que els agents es podien imaginar. Llavors una escena de pel·lícula: els agents pujant al cotxe a corre-cuita, arrencant a tota pastilla i saltant-se el semàfor amb l’alarma a tot volum. Després es van saltar el següent semàfor… i el següent… buscant infructuosament el ciclista. Els deu encantar la seva feina. Perquè si la policia es salta una pila de semàfors llavors ja no només no és il·legal: és divertit. En aquells moments vaig pensar en el ciclista: per què ho ha fet? Quin impuls irrefrenable ha provocat la seva reacció? I llavors vaig pensar en els agents: per què ho han fet? Segur que és “només” per diners? Segur que és perquè és “la seva feina”? Apostaria 1 contra 10 a què hi ha alguna cosa més.

De la mateixa manera, hi ha alguna cosa més en les “racisme quotidià”. Ara digueu-me: els meus amics i companys són blancs o negres? Són catòlics, musulmans, ateus o agnòstics? Són rics o pobres? Són alts o baixets? Quan això no importa, la presumpció de la culpabilitat ha fet ja un pas més: ser l’única presumpció.

 

Referències

[1] Díaz, J. La presumpció de culpabilitat. elperiodico.cat Internet]. 2017 Jul 02 [cited 2018 Jul 06]. Available from:

https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20180702/articulo-opinion-jenn-diez-presuncion-culpabilidad-inocencia-justicia-6920758

Acceso en castellano:

https://www.elperiodico.com/es/opinion/20180702/articulo-opinion-jenn-diez-presuncion-culpabilidad-inocencia-justicia-6920758

 

[2] INFORME ANUAL 2017 (2017). Sobre el racismo en el estado español. Federación de Asociaciones de SOS Racismo del estado español. Donostia/San Sebastián; 2017  [Internet] [cited 2018 Jul 06]. Available from:

http://www.sosracisme.org/wp-content/uploads/2017/09/Informe20Anual20201720SOSweb.pdf

 

[3] Merino, A. Identificats per ser negres: el racisme quotidià. ara.cat [Internet]. 2017 Mar 21 [cited 2018 Jul 06]. Available from:

https://www.ara.cat/societat/Identificats-negres-SOS-Racisme-identificacions-policials-color-pell_0_1982201945.html

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

El pla Cifuentes: una guia del sistema educatiu i investigador

El pla Cifuentes: una guia del sistema educatiu i investigador

Enric Mas (http://nitsenblanc.cat), 29/04/18

Alguns il·lusos encara creuen que els casos de falsificació, invenció o plagi de treballs finals de màster (TFM), de grau (TFG) i de tesis doctorals són aïllats o reservats a gent sense escrúpols. Sento decebre els lectors. No és així. El cas de la senyora Cristina Cifuentes (a partir d’ara senyora C) no és més que la punta de l’iceberg. Anem a pams.

El principal problema radica en la psicologia col·lectiva i en la transformació del model educatiu per satisfer aquesta psicologia. El sistema educatiu actual prima els títols per sobre de tot. La fi justifica els mitjans. I això anirà en augment. És lògic: això passa quan promous títols de màsters “opcionals” (tots ja amb preus de matrícula desorbitats) que després, com una mena de porta giratòria d’amnèsia col·lectiva, t’obligaran a tenir per accedir a llocs de treball, oposicions o per a escalar posicions. Com veurem, no és un problema puntual, sinó general; tampoc és un problema únic d’Espanya, sinó global.

La senyora C i tots aquests alumnes que actuen com ella són el producte de la situació, no pas l’origen. Com molt bé va dir en William S. Burroughs (quin element aquest, ho sento no ho he pogut evitar), “Si queremos aniquilar la pirámide de la droga, tenemos que empezar por la base de la pirámide: el adicto de la calle, y dejarnos de quijotescos ataques a los llamados «de arriba», que son todos reemplazables de inmediato […] Cuando no haya adictos que compren droga, no habrá tráfico. Pero mientras exista necesidad de droga, habrá alguien que la proporcione”.1 Així de clar. I ell ho sabia molt bé: va ser addicte a dotzenes de substàncies diferents durant molts anys. Avui el que es promou es l’addicció als títols, l’anomenada “titulitis”, la qual s’escampa arreu sense que ningú vulgui aturar-la. Ho té tot: mou milers de milions, promou una negoci tèrbol de tràfic, augmenta l’ego, dissipa els dubtes curriculars i és una porta d’accés cap a més diners, més ego, més currículum… Exacte, una droga.

No sé si la senyora C és cleptòmana, però em preocupa més l’addicció als títols (crec que encara no existeix cap terme que defineixi tal addicció, desitjo no sé jo el primer que l’anomeni). I és que el dia de Sant Jordi, la premsa publicava en titulars “Ensenyament fitxarà professors per a l’ESO sense el màster obligatori i afegien que “no caldrà tenir el màster, obligatori des del 2009, per impartir classes en un institut”2, mentre la resta de titulars els ocupaven la senyora C i altres escàndols d’adulteració de currículums. Però no eren optatius? No cal ser un geni analista per saber que la base de la «piràmide» deu fer molta por. Veiem-ne algunes pinzellades.

Ja pel 2011 es publicava un títol suggerent: “El fraude de las falsas «tesis doctorales»”.3 En ell s’explica com el primer ministre de defensa alemany, Karl Theodor zu Guttenberg, va haver de dimitir per copiar la seva tesi doctoral, o, probablement, per encarregar-la a empreses que es dediquen a fer la teva tesi per tu. L’article afegeix Bienvenidos al mercado virtual de los trabajos doctorales i després menciona comentaris en webs d’agraïment d’aquestes empreses: “«Gracias por vuestra rápida y profesional ayuda con mi tesis. Ha sido una gran idea compraros una», escribe Michael H, desde Estados Unidos”.3 Un sol d’aquests portals (n’hi ha dotzenes) avui té milers de comentaris d’agraïment, els podeu consultar directament (https://www.masterpapers.com/) i comprovar com hi ha, en alguns casos, fins a 6 comentaris diaris.

No són casos aïllats. Un altre article de 2016, “Otros gobernantes acusados de copiar sus tesis4, descriu casos recents d’exprimers ministres i expresidents que han fet el mateix. Més llenya. Un altre article de l’octubre de 2017: “Ganaba dos mil euros por hacer el trabajo final de carrera de otros5, on s’explica “el mercado negro de los TFG” i un tal Guillermo de Haro, profesor de la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid, declara que “con los plagios es más fácil porque utilizamos programas para compararlos con otras publicaciones. Uno comprado puedes intuirlo por la calidad o por defectos, pero tampoco hasta el punto de dudar de un alumno5. Us sona la mencionada universitat, oi? A falta de plorar de pena, em pixo de riure.

I es que, com sabeu, una piràmide és molt més ampla i sòlida a la seva base: la investigació. El que ja havia passat al periodisme (recordem el cas d’Stephen Glass a la revista New Republic, o de Jayson Blair al The New York Times, els quals s’inventaven literalment els articles), passa ACTUALMENT a les revistes científiques. Però poca gent, com Randy Schekman, llança un boicot a revistes com Nature o Science. Ell ho té clar a l’anomenar-la “la tirania de les revistes de luxe”6,7: “Los sistemas imperantes de la reputación personal y el ascenso profesional significan que las mayores recompensas a menudo son para los trabajos más llamativos, no para los mejores7 i compara el negoci editorial científic amb la cultura bursàtil del bonus, “y todos sabemos las consecuencias que esos incentivos distorsionadores han tenido en la banca y las finanzas7. Això ho deia (atenció!) el 2013. Però tan aviat com el 2004 l’equip d’un científic sud-coreà, Hwang Woo Suk, va fer-se famós al publicar un article a Science sobre clonació d’embrions humans mitjançant cèl·lules mare (podeu consultar l’article sencer a Internet9). Tota la investigació estava falsificada expressament10.

I què va passar? Doncs que tretze anys després (el 2017) apareix un altre “escàndol” previsible: la revista Science rep diners d’una empresa relacionada amb un dels majors fraus científics. Així, l’empresa (Boyalife) “está asociada con Hwang Woo Suk, un científico de Corea del Sur que tiene una condena suspendida de dos años por violaciones bioéticas11, el qual va “ressorgir de les seves cendres” una dècada després per anunciar que construiria el centre de clonació animal més gran del món. Increïble, però cert. Encara confieu en els articles de Science? No crec pas que sigui coincidència, però sembla un cas ben clar d’intercanvi de favors, tan comú en investigació. I pensar que jo mateix he comprat aquesta revista, molt cara per cert. Seguim.

Un biòleg i periodista científic que treballa per Science va fer un estudi per atacar l’altre grup de revistes que són competència: les que no són de subscripció, sinó d’accés obert i, per tant, no cobren als lectors sinó als investigadors o entitats que presenten l’article. Així, en el seu article de Science (que podeu consultar íntegre a Internet12), John Bohannon va presentar “304 versiones diferentes entre sí de un artículo científico ficticio, firmado por un autor que no existe, de una institución también ficticia, a un conjunto seleccionado de revistas que publican en Acceso Abierto (AA) en la modalidad dorada, con cobranza de la tasa de publicación (article processing charge). En 157 de ellos, el trabajo, que contenía errores primarios, conceptuales y de interpretación, fue aceptado para su publicación, lo que revela el interés económico por encima de todo13. Més li hauria valgut al sr. Bohannon estalviar-se aquest “estudi”, el qual contenia alhora errors greus de procediment com el fet de no tenir en compte les revistes que no publiquen en accés obert (AA) i que són de subscripció13, cosa que encara agreuja més el desastre de la revista: publicar un estudi mal dissenyat per demostrar que la competència també publica estudis fraudulents. Arran d’això, van augmentar encara més les crítiques a les revistes de subscripció com Science o Nature. Lars Bjornhaugue, director de Open Access Journals, va declarar al respecte que també hi ha revistes de subscripció que són “estafes reals”14.

No és aïllat, però no sembla importar a ningú perquè les coses van a pitjor. El 2016 l’escàndol de la biòloga Susana González (senyora S), qualificat com el “major escàndol de la ciència espanyola”15, va sacsejar tres revistes de les de major impacte mundial (Nature, Nature Communications i Cell Cycle), el centre oncològic Memorial Sloan Kettering de Nova York, el Centro Nacional de Investigaciones Cardiovasculares (CNIC) amb seu a Madrid, la Comissió Europea, la qual li va atorgar un ajut de 1,86 milions d’euros… Ho va destapar un company investigador de la sra. S (Antonio Herrera).  Resultat: aquest company està a l’atur (ho estava encara el 8 de març del 2017)16 i la senyora S va recuperar immediatament la seva “plaza fija” de científica titular al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), incorporant-se a (atenció!) la “Vicepresidencia de Investigación Científica y Técnica”. Y Olé.

Però la culpa d’escandalitzar-nos la tenim nosaltres. Perquè, si és un fet normal, no hi ha escàndol possible. I la senyora C ho deu tenir ben endins del seu subconscient. No ha fet res de dolent, o almenys, res que no s’hagués fet normalment abans. En això té raó. Com pot escandalitzar-se la premsa quan ho han fet i ho faran ministres, primers ministres, presidents, institucions, revistes de gran impacte científic i un llarg etc. I la cosa continuarà també a altres àmbits: ningú no ha pensat en l’obligatorietat d’acreditar una llengua estrangera per obtenir el títol de grau i la relació amb què hi hagi uns pocs (i privilegiats) centres “oficials” d’idiomes on hauran d’estudiar (i pagar) tots els alumnes universitaris a partir d’ara? Ningú no troba estrany que un tutor i un doctorand puguin triar tots els membres del tribunal que avaluaran la seva tesi? Per què a Espanya es regalen els cum laude de les tesis, amb un 85% del total el 201517? Qui controla les (poques) editorials propietàries de les revistes científiques si són les que dirigeixen la investigació pública, les ajudes, així com les bases, els temes i les tendències per a redactar les normes en investigació?

La cosa continuarà, sí, mentre hi hagi addictes.

Referències

[1] Burroughs, WS. (1959). El almuerzo desnudo. Barcelona: Anagrama; 1989.

 

[2] Ibañez, MJ. Ensenyament fitxarà professors per a l’ESO sense el màster obligatori. elperiodico.cat [Internet]. 2017 Apr 23 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20180423/ensenyament-fitxara-professors-eso-sense-master-obligatori-6774522

Acceso en castellano:

https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20180423/ensenyament-fichara-profesores-para-eso-sin-master-obligatorio-6774522

 

[3] El fraude de las falsas «tesis doctorales». larazon.es [Internet]. 2017 Apr 23 [cited 2011 Mar 05]. Available from:

https://www.larazon.es/historico/807-el-fraude-de-las-falsas-tesis-doctorales-GLLA_RAZON_362339

 

[4] Alameda, D., Goldschmidt, O. Otros gobernantes acusados de copiar sus tesis. elpais.com [Internet]. 2016 Aug 22 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://elpais.com/internacional/2016/08/22/actualidad/1471864637_579060.html

 

[5] Zuil, M. Ganaba dos mil euros por hacer el trabajo final de carrera de otros. elconfidencial.com [Internet]. 2017 Dec 01 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2017-10-01/mercado-trabajo-final-carrera-grado-plagio_1452296/

 

[6] Suleng, K. La fiebre de los estudios científicos que ¿no sirven para nada? Valenciaplaza.com [Internet]. 2017 Jun 13 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

http://valenciaplaza.com/la-fiebre-de-los-estudios-cientificos-que-no-sirven-para-nada

 

[7] Schekman, R. How journals like Nature, Cell and Science are damaging science. theguardian.com [Internet]. ]. 2013 Dec 09 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://www.theguardian.com/commentisfree/2013/dec/09/how-journals-nature-science-cell-damage-science

 

Extracto en castellano:

Schekman, R. Por qué revistas como ‘Nature’, ‘Science’ y ‘Cell’ hacen daño a la ciencia. elpais.com [Internet]. 2013 Dec 12 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://elpais.com/sociedad/2013/12/11/actualidad/1386798478_265291.html

 

[8] Idem a referencia [7]. Extracto en castellano:

‘Nunca más publicaré en Nature o Science’. elmundo.es [Internet]. 2013 Dec 12 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

http://www.elmundo.es/salud/2013/12/10/52a732c763fd3d00028b457e.html

 

[9] Hwang, WS. Evidence of a Pluripotent Human Embryonic Stem Cell Line Derived from a Cloned Blastocyst. Science. Vol. 303, nº 5664, pp. 1669-1674.

Available from: http://science.sciencemag.org/content/303/5664/1669.full

 

[10] Editor de la revista “Science” afirma que tomará medidas para evitar fraudes como el de Hwang Woo-Suk. wikinews.org [Internet]. 2013 Aug 16 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://es.wikinews.org/wiki/Editor_de_la_revista_%22Science%22_afirma_que_tomar%C3%A1_medidas_para_evitar_fraudes_como_el_de_Hwang_Woo-Suk

 

[11] Revista Science, en líos por recibir fondos de una empresa relacionada con el mayor fraude científico. elespectador.com [Internet]. 2016 Jun 23 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://www.elespectador.com/noticias/ciencia/revista-science-lios-recibir-fondos-de-una-empresa-rela-articulo-639570

 

[12] Bohannon, J. Who’s Afraid of Peer Review? Science, Vol. 342, nº 6154, pp. 60-65. Available from: http://science.sciencemag.org/content/342/6154/60.full

 

[13] Polémico artículo en Science expone debilidades en la revisión por pares en una serie de revistas de acceso abierto. blog.scielo.org [Internet]. 2013 Nov 05 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://blog.scielo.org/es/2013/11/05/polemico-articulo-en-science-expone-debilidades-en-la-revision-por-pares-en-una-serie-de-revistas-de-acceso-abierto/#comments

 

[14] Kastrenakes, J. Sham science: fake research paper accepted by over 100 journals. theverge.com [Internet]. 2013 Oct 03 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://www.theverge.com/2013/10/3/4798840/fake-research-paper-exposes-poor-standards-open-access-journals

 

[15] Ansede, M. El mayor escándalo de la ciencia española se vuelve mundial. elpais.com [Internet]. 2017 Sep 20 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://elpais.com/elpais/2017/09/19/ciencia/1505846722_410554.html

 

[16] Ansede, M. El hombre que destapó el mayor escándalo de la ciencia española. elpais.com [Internet]. 2017 Mar 08 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

https://elpais.com/elpais/2017/03/07/ciencia/1488903640_769865.html?rel=mas?rel=mas

 

[17] Villasante, M. ¿De verdad sirve para algo el doctorado?. elmundo.es [Internet]. 2017 Oct 25 [cited 2018 Apr 29]. Available from:

http://www.elmundo.es/f5/campus/2017/10/25/59ef61f146163f721b8b465d.html

 

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

“Segueix el teu cor” comença la GIRA 2018!!!

COMENCEM LA GIRA 2018!!!

21 de gener de 2018 a les 18h.

TEATRE DEL FOMENT MARTINENC

(c. Provença, 591, BARCELONA)

[dintre dels Premis Foment Martinenc 2018]

——————————————————

11 de febrer de 2018 a les 18h.

SALA STAGE

(c. Folch i Torras, 52, CALDES DE MONTBUI)

[dintre del XXX Concurs de Teatre TACA’M 2018]

—————————————————-

24 de març de 2018 a les 19h.

ATENEU L’HARMONIA

(Edifici Fabra i Coats, c. Sant Adrià, 20, BARCELONA)

 

MES INFORMACIÓ A :

NITSENBLANC.CAT

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

SEGUEIX EL TEU COR: A la venda les entrades per l’Espluga de Francolí!!!

YouTube Preview Image

A la venda les entrades per l’Espluga de Francolí!!!

Ja a la venda!!!

ON? Oficina de Turisme de l’Espluga (Plaça del Mil·lenari, 1)
QUAN? Ja!!!! Que ho sàpigui tothom!!!
PER QUÈ? Podreu triar les millors butaques amb descompte!!!

Més informació:

nitsenblanc.cat

Encara no has vist el TRÀILER???

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

ESTRENA DEL TRÀILER DE “SEGUEIX EL TEU COR”!!!

ESTRENA DEL TRÀILER!!!

YouTube Preview Image

 

Ja el podeu veure. Fes clic aquí o a la foto!!!

 RESERVA D’ENTRADES:
ON? Oficina de Turisme de l’Espluga (Plaça del Mil·lenari, 1)
QUAN? Ja!!!! Que ho sàpigui tothom!!!
PER QUÈ? Podreu triar les millors butaques amb descompte!!!

DATES D’ESTRENA:

Teatre del Casal (Plaça Montserrat Canals, 1, l’Espluga de Francolí)

28 de juliol a les 22.30 h.

Teatre del Foment (Plaça de les Orenetes, Vimbodí)

29 de juliol a les 19 h.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Equip de “Segueix el teu cor” (obra de teatre musical)

Hola amics i amigues!

Abans que res, moltes gràcies a tots per haver-nos ajudat a superar els 150 Likes!
Volem fer arribar aquest projecte al màxim de gent possible així que, gràcies pel vostre suport.

Ara bé la bona!
Durant aquestes properes setmanes us anirem presentant a tots els membres que formen part del nostre equip.
Avui comencem amb dos gran pilars: L’Enric Mas i l’Eduard Asensio.

L’Eduard és el director de la peça teatral, el nostre guia en la interpretació d’aquesta història. També és el creador de l’espai escènic, així com el dissenyador del cartell que us presentarem ens uns dies. Nervios@s…? 😛

L’Enric és el creador d’aquest màgic projecte; és l’autor del llibre “Segueix el teu cor”, en què es basa l’obra de teatre. A més a més també exerceix com a productor, co-director musical, músic i actor. Sí, sí, heu llegit bé! L’Enric donarà vida a en Cesc, el germà de l’Anna i s’encarregarà de posar música a totes les cançons de l’obra.

https://www.facebook.com/segueix.teu.cor/

          L’Eduard Asensio
L’Enric Mas

http://nitsenblanc.cat

Publicat dins de General | Envia un comentari

Sabeu qui és qui? Les protagonistes principals de Segueix el teu cor en acció!

Qui és l’Anna i qui la Rosa?

Encara no sabeu què està passant a la Conca de Barberà?

El projecte Segueix el teu cor és molt a prop teu!

img_7987

ANNA—T’agraden els llibres? ROSA—Molt. Devoro els llibres romàntics i d’aventures. M’encanten. Em fan sentir tan bé com a tu la música. Em transporten a un altre món, a una altra època… i aprens tantes coses! Al final és com si coneguessis els personatges de tota la vida i els veiessis passar per davant de casa. Llàstima que no n’hi ha que parlin d’aquest poble.

img_7984 img_7992nitsenblanc.cat

Publicat dins de General | Envia un comentari

Film Ireland també publica “Cinerama to digital cinema”

Film Ireland també publica “Cinerama to digital cinema”

La revista de cinema més important d’Irlanda, Film Ireland, publica el meu article “Cinerama to Digital Cinema: from the zenith to the decline”.

Se suma a una llarga llista de publicacions d’aquest article en revistes, webs i blogs.

Cliqueu aquí per llegir l’article original!!!

Cinerama to Digital Cinema: from the Zenith to the Decline

| June 22, 2016 | Comments (0)

cinerama

Enric Mas investigates the events around the introduction of Cinerama during the 1950s and how the history of technology in cinema is repeated again and again.

 

I try to imagine what the audience felt when they first saw a movie in Cinerama… but I cannot. I wonder, did they feel the same as I did when I saw a projection in 70 mm IMAX for the first time? Some clues tell me the answer is no. Howard Rust, of the International Cinerama Society, gave me an initial clue: “I was talking to a chap the other day who’d just been to see IMAX. ‘Sensational’, he said. ‘But, you know… it still doesn’t give you the same pins and needles up and down the back of your spin that Cinerama does’ ”.1 What is its secret? Why is every film seen in Cinerama a unique event that is remembered for decades?

We have another clue in a man who had worked with D.W. Griffith in That Royle Girl (1925), who produced and directed technically innovative short films, where black performers appeared, a rarity at the time, including the first appearance of Billie Holiday (Symphony in Black: A Rhapsody of Negro Life, 1935). He created a new imaging system (Vitarama) for the World’s Fair in New York (1939), joining 11 projectors of 16 mm, which reached a vertical image of 75 degrees high and 130 degrees wide,2,3 developments which led to the most advanced artillery simulator in the world, which was used to train future aircraft gunners in World War II.4 This man’s name was Fred Waller.

gk4

Fred Waller

We have more clues in Waller’s other collaborators: Hazard Reeves, a sound engineer who helped popularize the use of quartz crystals for radio transmitters and incorporated a stereo system5 (in a 7-channel format) into Waller’s idea; Lowell Thomas, a writer, speaker, and traveler who filmed the legendary T.E. Lawrence (Lawrence of Arabia) in the Palestine campaign during World War I;6 Michael Todd, a producer, who after leaving the Cinerama project, created the Todd-AO system with American Optical, (with a projection of 70 mm and 6 audio channels)7 to try to compete with Cinerama; Merian C. Cooper, an aviator, adventurer, writer, producer and director (to name a few things), known for innovations in King Kong (1933) and the first film in Technicolor (Becky Sharp, 1935). He directed This Is Cinerama (1952), the first film in the Cinerama system.1,2,8

tic2r-lg

This Is Cinerama

If we try to imagine all these innovators together in a single project, we will begin to understand why Cinerama is so important. This system arose in response to the loss of viewers at the cinema and the fight with television. And the response was overwhelming. The Cinerama system consists of three 35 mm projectors that project to 26 frames per second (fps) to improve stability, a screen aspect ratio of 2.65:1 (the relationship between its width and its height) in a curved screen9 with an image that includes a 146º visual field and 7 multi-channel sound.10 If we imagine an audience accustomed to watching films on an almost square screen (1.33:1), mostly in black and white and mono sound, we can deduce the impact on the viewer. But there is something more than that. Fred Waller was obsessed with reproducing the full range of human vision in a motion-picture experience. He created film cameras with 27 mm focal length lens, which are a very close approximation to the focal length of the human eye; the screen is curved at the same radius as the human retina; the camera lens had the same size than a contact lens of that time (rigid); and the projection covers had a 146º horizontal angle of view, which was very similar to the visual field of the human eye.1,11

ac3-r

CinemaScope

Logically, the technical difficulties of production, filming and editing did reduce Cinerama footage and screenings. But first, coinciding in time, studies began a battle to try to match the Cinerama formats: the aforementioned Todd-AO, Super and Ultra Panavision 70, VistaVision, Technirama and Super Technirama 70… and the best known: CinemaScope (1953), which developed a system created by Henri Chrétien in 1929, using anamorphic lens (manufactured by Panavision, Inc.), which were placed in front of the camera and cinema film projector.7 It was the result of a compromise between traditional film production, mainstream cinema and projection display techniques. Exhibitors from theaters and many critics called CinemaScope “a poor man’s Cinerama”,1,12 however it triumphed nonetheless. The reasons: an aggressive strategy by Twentieth Century Fox to impose it… and the press, with critics such as Bosley Crowther of the New York Times that found it “similar to Cinerama8 (!?). An estimated 200 to 350 cinemas per week converted to CinemaScope and by April 1954, 3,500 were already installed. In mid-1955 it was 13,500.7 The industry adopted Panavision (a modification of CinemaScope with new lenses) as a standard in 1959.7

main2_05

All of this would be history if it were not that history, again and again, is repeated. Digital cinema (Digital Light Processing, DLP), invented by Texas Instruments, was introduced in 1997. It had a resolution of 1280×1024 pixels, which were distributed across a huge screen. This sounds like a very low resolution. Even Wikipedia recognizes that it “used limited 1280×1024 resolution”.13 Later an endless list of projectors arrived along with attempts to improve the resolution, which ended with the introduction of 4K (4096×2160 pixel resolution). With regard to this, websites dedicated to 4K recognize that “70mm Imax projection also beats out 4K projection in terms of sheer resolution, creating something closer to 8K in quality” (which is not twice, but much higher) and that “the difference between 70 mm Imax screens and just about anything else truly is noticeable”.14 Also, again, these are journalists and supposed experts. In a newspaper article Quim Casas, critic and writer specializing in cinema, said the following statement: “Converting old celluloid to digital disk has undeniable virtues […] At the same time, resolution increases. The reels of a 35 mm camera are equivalent to more than 20 megapixels, while high-definition films do not reach three megapixels. Therefore, the viewing quality increases”.15 I ask myself: since when is 3 more than 20 (3> 20)? All is fair when imposing a new format right?

As director Steve McQueen has said, why try to imitate what you already have? The same answer lies behind most of Hollywood’s riddles: money. The USA box office reached 11 billion dollars in 2013, which was split roughly 50-50% between a few studios and thousands of theater operators (many of which rely on fast food and drink sales to increase profits).16 And digital cinema represents, at least in theory, reduced costs in production and sending copies of films to theaters. Here is the key. The big studios do not care whether the resolution is higher in the negative, or whether the sense that viewer perceives is much real with traditional film, or whether digital cinema looks pixilated or tires the viewer. People like McQueen know it and prove it when they say bluntly that “all this technology, it’s changing every five minutes, because someone’s making some money out of it” and he adds about reel-to-reel film: “There’s something romantic about film. Some sort of magic—it’s almost like it breathes. Film feels much more… I don’t know. Maybe ‘human’?16 Obviously there are many more things to the viewer than the resolution or the dark side of the industry: there are many details and feelings that seem imperceptible, but they are there, and the viewer catches them in each projection.

This context helps to explain why a group of cinema’s best directors is struggling to preserve reel-to-reel film (either 35 or 70 mm). Directors Christopher Nolan and Quentin Tarantino are some of the best known. Tarantino, at Cannes in 2014, said: “digital projection and DCPs is the death of cinema as I know. […] Digital projection, that’s just television in public — and, apparently, the whole world is OK with television in public, but what I knew as cinema is dead”.17 And further: “We have ceded too much territory to the Barbarians”.17

Something important has happened. We know this story that we have been able to hear. Because it has happened with music, photography, have tried with books, and now it’s the movies. In my essay “The means are justified themselves: as you know, Franz?” (“El mitjà es justifica a si mateix: com ho sabies, Franz?”)18 I related this fact with music and photography: “In trivializing a format (CDs due to MP3s), they have made people assume that they no longer need to buy CDs. The psychological effect is terrible. I no longer ‘buy the CD’, I don’t need it, now I just ‘buy the music’. However people, being so accustomed to materialism that we no longer remember the romance of the little things, we assume that if something is not being sold in a physical format, they are selling us smoke. Therefore, if I no longer need CDs, I don’t need the stores where they sell them either and ultimately I don’t need to buy the smoke of what is the MP3 if a friend can get it for me or I just download it myself. And smoke without containing is very easy to achieve: the only thing you need is fire. […] The situation with photography is identical […] If you do not need negatives you no longer need a place to develop them; you do not need photo albums because you send them through the Internet; not even a storage media to give the photos to a friend. And finally, you do not need a camera because your smartphone can solve everything.19

Similarly, Christopher Nolan also refers to this format trivialization affecting film asserting that “Content’ can be ported across phones, watches, gas-station pumps or any other screen, and the idea would be that movie theaters should acknowledge their place as just another of these ‘platforms’ ”.19 He continued: “This bleak future is the direction the industry is pointed in, but even if it arrives it will not last”.19 His prediction is that with the current evolution of the industry, films will be seen mainly at home, with the few surviving theaters being relegated to hosting events for films focusing on fans or franchises.19 A future situation that I as well think is (unfortunately) probable.

Claiming that the public knows the background of these issues is possibly an illusion. There is one aspect, however, that puzzles me: why people who are supposedly experts, such as critics, filmmakers, collectors, and above all those around us who always want to be updated, why do they not want to accept the truth? Why are experts so biased? They do not realize that everyone was dragging a mistake that not only have done before, but again do. They have all contributed to this. I remember colleagues saying that the CD was the solution for music. They were raised for that invention. Then they themselves were amazed with the MP3… and then they stopped buying music. Meanwhile, we bought some (and are buying) vinyl. The case of photography is identical. Such technological developments to only end up taking a selfie using a mobile phone and uploading it to the Internet in a compressed format? There is a gap between the supposed experts and true lovers of art: the experts think they know the truth imposed and assume it as their own, the latter know that art expresses the truth itself.

thumb

Zumzeig

In all this, there is hope. Expertise and new ideas are few. In Barcelona, a city that I know minimally, there are options such as the bistro-cinema called Zumzeig, the Texas theaters and the “Phenomena Experience” theater are some of the solutions to the digital war, which as we have seen, will soon end. The Zumzeig bistro-cinema combines programming of films and documentaries that are difficult (if not impossible) to see anywhere else. The theater has a taste for films in their original version and the possibility of projecting 16 or 35 mm, with events such as presentations by producers and directors. What a good idea: if you are the only one that shows a film, you don’t have competition. If we also add the fact that you can sit in their bistro in the exit with friends to chat about the film, now we have a good plan to spend the afternoon and we have beaten the multi-screen cinemas (why program the same commercial film in four identical screens if other multi-screen cinemas are doing exactly the same?). Cinemes Texas is a revival house at an affordable price, with original versions and an awareness of the state of cinema (is it a coincidence that there was a Steve McQueen film and Catalonian films at its inauguration?). The Phenomena Experience Theater is definitely another very special case: releases, revivals, showings in 35 and 70 mm, original versions, seasons, a catalogue worthy of the best film libraries… In fact, it is the only theater in Spain that will show Tarantino’s latest film, The Hateful Eight, under the conditions set by the director (in 70 mm and Ultra Panavision). That says it all: I already know where I’ll go to see it.

For all those geeks who think they know the truth about digital cinema, they now have the opportunity to open their eyes (also literally). It’s easy: go see The Hateful Eight in 70 mm and Ultra Panavision and then in digital cinema (in 4K, if you want). If possible, sit at a similar distance from the screen on both occasions. So, at least, we avoid the evil (and destructive) habit of not verifying for ourselves the things we say, whether in the media, where supposed experts speak, or even that relative or friend that seems to say things that are besides the point.

Enric Mas

Barcelona (Catalonia, Spain)

http://nitsenblanc.cat

http://nitsenblanc.blog.cat/

References

1 Strohmaier D, director. Cinerama Adventure [DVD]. Burbank (CA): C.A. Productions and Turner Entertainment; 2008.

2 Ballio, T. The American Film Industry. Revised ed. Madison, Wisconsin: University of Wisconsin Press; 1976. p. 427-428.

3 Waller F. The Entire Development of the Cinerama Process. Letter to Mr. W. L. Laurence, NY; 1950 March 31. Available from:

http://www.in70mm.com/cinerama/archive/story/index.htm

4 Waller F. The Waller Flexible Gunnery Trainer. Presented at the technical converence in New York, NY; 1945 Oct 15. Available from:

http://in70mm.com/cinerama/archive/gunnery/index.htm

5 Hazard E. Reeves, 80; Popularized Cinerama. The New York Times. 1986 Dec 31. Available from:

http://www.nytimes.com/1986/12/31/obituaries/hazard-e-reeves-80-popularized-cinerama.html

6 Lowell Thomas and Lawrence of Arabia. A Legacy of Ripples. Clio Visualizing History Page [Internet]. [cited 2016 Jan 4]. Available from:

http://www.cliohistory.org/thomas-lawrence/legacy/

7 Neale S, Smith M. Contemporary Hollywood Cinema. London: Routledge; 1998. p. 111-114, 117.

8 Lev P. The Fifties: Transforming the Screen, 1950-1959 (History of the American Cinema, vol. 7). Berkeley: University of California Press; 2006. p. 113-119.

9 The aspect ratio changes according to sources:

Martin Hart cites an aspect ratio between 2.59:1 and 2.65:1. Available from:http://www.widescreenmuseum.com/widescreen/cinerama_specs.htm.

The webpage The Letterbox & Widescreen Advocacy Page cites an aspect ratio of 2.60:1 for Cinerama. Available from:

http://www.widescreen.org/aspect_ratios.shtml.

Peter Lev (8, p112) confers an aspect ratio of 2.72:1 to Cinerama.

I decided, therefore, to choose the aspect ratio intermediate quoted by Martin Hart (2.65:1).

10 Some sources mention 8 sound channels (8, p112).

11 Kimble G. How The West Was Won – in Cinerama. American Cinematographer. 1983 Oct; 64(10):46. Available from:

http://in70mm.com/news/2002/west/index.htm

12 Belton J. Glorious Technicolor, Breathtaking CinemaScope, and Stereophonic Sound. In: Balio T, editor. Hollywood in the Age of Television. London: Routledge; 2014. p. 195-200.

13 Wikipedia contributors. Wikipedia. The Free Enciclopedia [Internet]. Digital Cinema. [updated 2016 Jan 4; cited 2016 Jan 4]. Available from:

https://en.wikipedia.org/wiki/Digital_cinema#Technology_and_standards

14 70 mm Imax, 35 mm, 2K or 4K Digital: Which is the better movie format. 4K.com [Internet]. Santa Monica: 4K.com. 2014 Nov 25 [cited 2016 Jan 4]. Available from:

http://4k.com/news/70mm-imax-35mm-2k-or-4k-digital-4281/

15 Casas Q. Hitchcock, en alta definició. el Periódico. 2012 Apr 3. p. 48-49. Available from:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/hitchcock-alta-definicio-1616996

16 Alexander H, Blakely R. That’s all, folks: what the end of 35mm film means for cinema. New Statesman Magazine. 2014 Aug 27. Available from:

http://www.newstatesman.com/2014/08/s-all-folks

 17 Newman N. Quentin Tarantino Pronounces the Death of Cinema, Longer ‘Django’ & More at Cannes Press Conference. The Film Stage: your spotlight on cinema [Internet]. 2014 May 23 [cited 2016 Jan 4]. Available from:

http://thefilmstage.com/features/quentin-tarantino-pronounces-the-death-of-cinema-longer-django-more-at-cannes-press-conference/

18 Mas E. El mitjà es justifica a si mateix: com ho sabies, Franz?. Nits en blanc [Internet]. 2015 Nov 14 [cited 2016 Jan 4]. Available from:

http://nitsenblanc.cat/Histories_publicades/El-mitja-es-justifica-a-si-mateix.pdf

19 Nolan, C. Christopher Nolan: Films of the Future Will Still Draw People to Theaters. The Wall Street Journal [Internet]. 2014 Jul 7 [cited 2016 Jan 4]. Available from:

http://www.wsj.com/articles/christopher-nolan-films-of-the-future-will-still-draw-people-to-theaters-1404762696

Publicat dins de Articles i assaigs, General | Envia un comentari

Cinema Technology (Regne Unit), publica el meu article “Cinerama to digital cinema: from the zenith to the decline”

La revista tecnològica de cinema amb més impacte i difusió a nivell mundial, Cinema Technology (Regne Unit), publica el meu article “Cinerama to digital cinema: from the zenith to the decline”.

L’article es troba a les pàgines 69 a 71 del número de juny que acaba de sortir i que s’ha distribuït també al Congrés Cine Europe 2016, que aquest any ha tingut lloc a Barcelona del 20 al 23 de juny.

Tot un honor!

Us convido a llegir-lo: per què el cinema digital intenta imitar (sense apropar-s’hi) el cinema que ja existia l’any 1952?

El podeu llegir fent clic a sobre la foto!!!

CinemaTechnology (June 2016).pdfTOTA LA INFORMACIÓ A: http://nitsenblanc.cat/Histories_publicades/index.html

Publicat dins de General | Envia un comentari